La teva gola de llop

Encenalls de la teva essència 

perfumen racons del meu cos 

i m’endinso a la teva gola de llop. 

Desfan cadenes els teus ulls, 

desferma la bèstia de la passió 

el somriure que traces quan em mires. 

Passejo els desitjos amb mà de ferro 

i sols en aquests gemecs de versos 

 puc assegurar que t’he estimat.

Dos poemes de tren

          [I]

He esperat que cridessin el teu tren

i t’he observat fins a guardar amb força

el teu posat impacient, d’amunt i avall.

Ha arribat el tren i tu hi has pujat; 

a les ninetes els records del passat 

emboiren el pont, les vies i el cel. 

Desapareix la serp de ferro via enllà 

per camps i muntanyes que donen a Mar 

i descobreixo l’anhel i el desig de tu. 

[II]

Moments, que enganxo un rere altre 

per amagar la roda del temps i ofegar
en una platja les hores, minuts i segons. 

Petons, que dibuixo a la teva pell 

amb llavis humits, tendres i plens 

del més pur desig de dur-te a la llum.

Paraules, que escric quan fas volar plomes

al meu cor i el ritme del seu vol
 fan dibuixar mots i versos en llibretes de paper.

Silencis escrits sota pany i clau

Tendres ulls acaronen
les meves pestanyes
i em desfàs les parpelles.

Com cavall desbocat
el cor perd el compàs
i la teva mirada arriba endins.

A la pell, l'enyor íntim
d’un Home que anhela,
el batec de moviment infinit.

Al pit, moixaines tendres,
tot s’enlaira més enllà
i , a la panxa, papallones.

Perdo el Nord dels sentits
quant et sento prop de mi
i ressegueixo camins estranys.

I al cap i a la fi
degusto els silencis
de no poder-te explicar.

Quin desfici en guardar
sota clau i pany
desitjos i petons i moixaines. 

Poema de mar

En prenc l’olfacte

per saber de tu
i de la teva olor. 

Deixo que la brisa ressegueixi el meu cos
i en prenc el tacte;

per notar el teu alè arran de pell.

Tanco els ulls, 

sols per imaginar

i ha dir veritat: imaginar-te. 

Prenc la fantasia

i parlo des de la bogeria 

de saber-me perdut 

en el somni del desig.

Al Cel

Una vegada, estant a Catalunya, va prendre el camí que duu muntanyes endins i arriba fins als país de França. Es quedà a la última vall que hi restava vida, fins a ser ja a país veí. Era Hivern i en aquesta època la pluja no existia i tota gota d’aigua es convertia en floc de neu.
Així fou, de floc en floc que molts de cops volgueren els núvols guarnir la vall del més pur dels blancs i fer desaparèixer els camins i vorals per on trepitjar segur. Fred colpidor que esquerda la pell i arreu les ànimes vesteixen de llana i abrics de pell i potser, de tant en tant, veuràs passar un cérvol o un senglar; tot enfilant ben amunt qui saps si fins i tot un isard.
 De floc en floc en cau la neu i fins ací arriba l’home, on l’aigua pacient serà gel i no darà res verd que no sigui un paper monetari, uns quants euros, que seguiran molestant els esperits dels Pirineus. Allà on el cel topa amb les muntanyes i hom té la sensació que rés més pur podria existir a la terra.

Y llegó el fin del calendario Maya...

Cuando observas el cielo de buena mañana, justo cuando el Sol aún se esconde tras las montañas cual sabanas que impiden ver la luz del alba, percibes como ése nuevo día empieza a tomar forma y recuentas los sueños a viajes de mil maneras de vivir y mil caminos distintos por recurrir. 

 Sin darte cuenta a tu lado están ésos mil i unos espíritus que te acompañan en el viaje y que compartieron contigo sueño, pero sin duda vida. 

 Y cómo cuando empieza el día, cada rayo de Luz llega a tu ser y entiendes que el transcurrir de la vida es una maravillosa orquesta con un compás inagotable; donde cada silencio resulta una lección, una pausa donde dejar calar las experiencias, que dan sonido y sentido a la canción del existir. 

 Luego estás Tú. Dame tiempo, voy a intentarlo.

A vol d'Àguila

Ja no hi camina l’home,

ni llaura, ni treballa 

terra erma feta boscatge.

En corra l’aigua blava

sang de la Terra 

l’anomenada: Pachamama.

Cingleres i gorgs profunds

i mentrestant, la vida

filant i desfilant dels arbres.

En circulen cotxes i

ferro fet serp amb pell

que travessa la roca 

amb massa desgavell.

A les portes de la Vall 

de serra en serra en neix

com doble Arc de Sant Martí

la senyal dels ponts traçats,

fins a trobar-nos.

Foto i text: M. Escarrabill