Una vegada, estant a Catalunya, va prendre el camí que duu muntanyes endins i arriba fins als país de França. Es quedà a la última vall que hi restava vida, fins a ser ja a país veí. Era Hivern i en aquesta època la pluja no existia i tota gota d’aigua es convertia en floc de neu.
Així fou, de floc en floc que molts de cops volgueren els núvols guarnir la vall del més pur dels blancs i fer desaparèixer els camins i vorals per on trepitjar segur. Fred colpidor que esquerda la pell i arreu les ànimes vesteixen de llana i abrics de pell i potser, de tant en tant, veuràs passar un cérvol o un senglar; tot enfilant ben amunt qui saps si fins i tot un isard.
De floc en floc en cau la neu i fins ací arriba l’home, on l’aigua pacient serà gel i no darà res verd que no sigui un paper monetari, uns quants euros, que seguiran molestant els esperits dels Pirineus. Allà on el cel topa amb les muntanyes i hom té la sensació que rés més pur podria existir a la terra.
