La teva gola de llop

Encenalls de la teva essència 

perfumen racons del meu cos 

i m’endinso a la teva gola de llop. 

Desfan cadenes els teus ulls, 

desferma la bèstia de la passió 

el somriure que traces quan em mires. 

Passejo els desitjos amb mà de ferro 

i sols en aquests gemecs de versos 

 puc assegurar que t’he estimat.

Dos poemes de tren

          [I]

He esperat que cridessin el teu tren

i t’he observat fins a guardar amb força

el teu posat impacient, d’amunt i avall.

Ha arribat el tren i tu hi has pujat; 

a les ninetes els records del passat 

emboiren el pont, les vies i el cel. 

Desapareix la serp de ferro via enllà 

per camps i muntanyes que donen a Mar 

i descobreixo l’anhel i el desig de tu. 

[II]

Moments, que enganxo un rere altre 

per amagar la roda del temps i ofegar
en una platja les hores, minuts i segons. 

Petons, que dibuixo a la teva pell 

amb llavis humits, tendres i plens 

del més pur desig de dur-te a la llum.

Paraules, que escric quan fas volar plomes

al meu cor i el ritme del seu vol
 fan dibuixar mots i versos en llibretes de paper.

Silencis escrits sota pany i clau

Tendres ulls acaronen
les meves pestanyes
i em desfàs les parpelles.

Com cavall desbocat
el cor perd el compàs
i la teva mirada arriba endins.

A la pell, l'enyor íntim
d’un Home que anhela,
el batec de moviment infinit.

Al pit, moixaines tendres,
tot s’enlaira més enllà
i , a la panxa, papallones.

Perdo el Nord dels sentits
quant et sento prop de mi
i ressegueixo camins estranys.

I al cap i a la fi
degusto els silencis
de no poder-te explicar.

Quin desfici en guardar
sota clau i pany
desitjos i petons i moixaines. 

Poema de mar

En prenc l’olfacte

per saber de tu
i de la teva olor. 

Deixo que la brisa ressegueixi el meu cos
i en prenc el tacte;

per notar el teu alè arran de pell.

Tanco els ulls, 

sols per imaginar

i ha dir veritat: imaginar-te. 

Prenc la fantasia

i parlo des de la bogeria 

de saber-me perdut 

en el somni del desig.

Al Cel

Una vegada, estant a Catalunya, va prendre el camí que duu muntanyes endins i arriba fins als país de França. Es quedà a la última vall que hi restava vida, fins a ser ja a país veí. Era Hivern i en aquesta època la pluja no existia i tota gota d’aigua es convertia en floc de neu.
Així fou, de floc en floc que molts de cops volgueren els núvols guarnir la vall del més pur dels blancs i fer desaparèixer els camins i vorals per on trepitjar segur. Fred colpidor que esquerda la pell i arreu les ànimes vesteixen de llana i abrics de pell i potser, de tant en tant, veuràs passar un cérvol o un senglar; tot enfilant ben amunt qui saps si fins i tot un isard.
 De floc en floc en cau la neu i fins ací arriba l’home, on l’aigua pacient serà gel i no darà res verd que no sigui un paper monetari, uns quants euros, que seguiran molestant els esperits dels Pirineus. Allà on el cel topa amb les muntanyes i hom té la sensació que rés més pur podria existir a la terra.